Alt, devia fer al voltant de metre noranta, amb uns braços que li penjaven dels flancs com si no sabés què fer-ne, com dues dèbils branquetes mogudes pel vent, i amb cames esquifides i sempre a punt d'esberlar-se. Quan el veies apropar-se a tu amb el seu caminar insegur, pensaves indefectiblement en la seva aparent fragilitat; sempre se't passava pel cap la idea d'una caiguda fruit de la descoordinació de les extremitats o de l'embadaliment. Perquè era una persona que vivia en el seu propi món, fet de fòrmules matemàtiques i teories críptiques per a tothom de la colla menys per a ell.
Tenia el cabell ondulat, mig llarg, d'un color indefinible, entre el marró, el ros i el gris, ja poblat de força canes que li donaven aquell aire d'intel·lectual despistat, que era reforçat per les seves petites ulleres de montura metàlica i per la seva barba de tres dies. En resum, una imatge descuidada, al límit del desmanegament. No li vam veure mai cap taca a la roba, cap rastre de falta d'higiene personal. Tot sovint reconcentrat en ell mateix, però mai oblidava la realitat del voltant, els seus companys de feina i nosaltres, els dos únics amics que tenia i als quals sempre acudia quan tenia un moment lliure.